El Coronavirus no vencerà la nostra cultura gastronòmica
Cal analitzar la dieta Mediterrània des d'una perspectiva no tan sols cultural, sinó també històrica i antropològica. El nostre pa, vi o oli configuren la identitat dels nostres pobles i les nostres ciutats, i així ha estat al llarg de milers i milers d'anys.
No és fútil considerar la nostra dieta Mediterrània com una filosofia de vida perquè a aquests aliments els acompanya, també, un seguit de costums com: compartir amb els nostres, gaudir de llargues sobretaules i fins i tot permetre's —els que puguin— combinar un bon àpat amb una llarga migdiada.
Però, més enllà de la dieta Mediterrània o els costums que hi són inherents, el menjar —en si mateix— s'ha convertit en molt més que una simple necessitat com dictamina la Reial Acadèmia Espanyola. Els aliments no són només “un conjunt de substàncies que els éssers vius mengen o beuen per subsistir”, és un conjunt de sensacions que experimentes amb els cinc sentits i que tenen la capacitat de transportar-te a un lloc, a un moment oa un record concret.
Tot i així, sembla que la societat actual de vegades descuida algun aspecte imperdonable, com l'acte de compartir el menjar amb algú, menjar a taula i en família, per deixar pas a un automatisme de menjar per menjar, de menjar perquè toca, i/o de menjar en qualsevol moment sense donar-li la seva merescuda importància.
El problema que es presenta davant del comensal del segle XXI és inherent a la seva naturalesa com a persona humana. Nosaltres, la gent, estem tan acostumats a certes coses que donem per fet que sempre formaran part de la nostra vida, que sempre estaran allà i que mai desapareixeran. Doncs bé, la història ens ha demostrat –una vegada més– que no sempre és així. I ara, vivint la tràgica situació de la COVID-19 —que sembla disposada a quedar-se aquí durant un període de temps ben llarg— és un exemple clar de com ho podem perdre tot en un dia. Tot allò que abans no valoràvem i considerem “normal” a les nostres vides ara és un “tant de bo tornar-lo a tenir”.
És clar que una moneda sempre té dues cares, així que la supervivència del nostre sector de la restauració està encara a la superfície i recuperar-lo és un deure de tots. És ara que hem de bressolar la cuina tradicional. Recuperem aquella olor del pa pastat comprat a les petites fleques dels nostres pobles i ciutats. Tornem a apostar per aquells supermercats petits que tenen carn de primera qualitat, o pels productes del mar frescos peixos pels nostres pescadors del Mediterrani. Apostem pels nostres restaurants, els de sempre, recuperem sensacions, gustos i textures abans. Però també provem coses noves —per què no?— intentem tornar a aquest restaurant el menjar del qual dèiem que no era el nostre estil. Compartim, una altra vegada, recordant que el demà és incert.
Així que, per concloure, hi ha alguna cosa que us hem de preguntar: Quan voleu tornar a restablir aquests costums tan nostres, tan mediterrànies? Com tornar a gaudir d'aquelles migdiades després d'una paella a la costa o com brindar junts al sol, asseguts a una terrassa.
